Aproximadament, hi ha més de 9 milions de persones a tot el món que saben parlar català, i més de 4 milions ho parlen com a llengua materna, segons dades oficials del cens. El català es parla de manera nativa en parts d’Espanya (a Catalunya, València i les Illes Balears), França (en la zona dels Pirineus Orientals), Andorra i fins i tot Itàlia. Dels quals ho parlen de manera nativa, gairebé tots són bilingües, i parlen, a més del català, el francès, el castellà o l’italià, segons on visquin.
El català és a vegades més semblant al francès que a l’espanyol
Encara que el català, el castellà, el francès, l’italià, el portuguès i moltes altres llengües europees tenen el seu origen en el llatí (es coneixen com a llengües romàniques), cadascuna ha evolucionat a la seva manera. No obstant això, malgrat parlar-se majoritàriament en l’actual Espanya, el català té moltes més similituds amb la llengua de la veïna França. Per exemple, l’equivalent a la paraula catalana “matí” en francès es “matin”.
Els orígens de la llengua catalana difereixen dels de l’espanyol
L’espanyol, tal com el coneixem, va estar profundament influenciat per l’àrab, com a resultat de la conquesta àrab del segle VIII. Com a resultat, moltes paraules utilitzades en l’espanyol actual són importades directament de l’àrab, o han estat fortament influenciades per ell. T’has fixat alguna vegada en què moltes paraules espanyoles comencen per “al”? És simplement la paraula àrab per a “el”. Per exemple, es creu que la paraula “albóndiga” en espanyol deriva de l’àrab “al-bunduqa”, que significa “la pilota”. No obstant això, el català també va rebre la influència de l’àrab, però no va evolucionar amb la mateixa tendència a afegir el prefix àrab “al” als seus substantius.
El catalá, una llengua amb sis dialectes
Els que no ho saben podrien pensar que el català no és més que un dialecte espanyol. No obstant això, el català no sols és una llengua de ple dret, sinó que també pot dividir-se en sis dialectes propis, dividits a grans trets en dos grups: El català oriental i l’occidental. Els sis dialectes corresponen a zones concretes, d’oest a est: Valencià (parlat a València), Català del Nord-oest (parlat entorn de Lleida, parts de Tarragona i La Franja), Català Central (parlat entorn de Barcelona i Girona), Rossellonès (parlat en la zona del Rosselló de França), Balear (a les Illes Balears) i Alguerès (a la ciutat de l’Alguer).
La Renaixença, un renaixement cultural del català
Després de la guerra de Successió Espanyola (1701-1714), en la qual Catalunya va perdre la seva independència en favor del rei Felip V i la corona de Castella, la cultura catalana va sofrir un període de decadència, agreujat per les noves lleis que insistien en l’ús de la llengua espanyola. No obstant això, a principis del segle XIX va sorgir una onada d’artistes, autors i dramaturgs que volien reviure la llengua catalana. Aquest període, conegut com La Renaixença, va veure el restabliment d’una tradició medieval anomenada Jocs Florals, un concurs en el qual els poetes catalans competien pel reconeixement del millor poema.
El català va estar prohibit a Espanya fins a 1975
En un intent de promoure una nacionalitat espanyola universal, el general Franco va prohibir l’ús de totes les llengües diferents de l’espanyol a Espanya. Això incloïa el català, que només havia estat reconegut com a llengua oficial durant la Segona República Espanyola de 1931-1939, després d’un període de ressorgiment literari català en el segle XIX i principis del XX. A conseqüència de la prohibició, no es va permetre posar noms catalans als nounats; els carrers i monuments amb noms catalans van passar a tenir noms castellans; tota la televisió, el cinema i la música havien de produir-se en espanyol; i parlar en català en públic estava molt mal vist i fins i tot es castigava.
El català és l’única llengua oficial d’Andorra
Per molt que el català sigui la llengua preferida per la població local de Catalunya, a Andorra és l’única llengua oficial. A Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, el català és una llengua oficial juntament amb l’espanyol (castellà), cosa que significa que tota la comunicació oficial ha d’estar disponible en ambdues.